Escriure, és una dèria? i Llegir?

Hi ha tres classes de persones que escriuen: els que suposadament escriuen sense cap altre pretensió; els que escriuen per, d’alguna manera ser compartit (xarxes, fanzins, etc.); i els que escriuen per publicar, siguin a no mediàtics o premiats.

             Fa temps vaig descobrir que la meva necessitat d’escriure no em convertia, per se, en  escriptora; com tampoc que, les poques col·laboracions en revistes o comentaris en blogs, no em convertien en periodista; i encara menys que l’intent endreçar imatges i sentiments en un poema, no em feia poeta. Però ara, amb un nou  Sant Jordi,  tot això es barreja i s’envia a l’altar únic, segurament el més comercial de tots, els de Les Lletres Impreses, que,  per sort, es manté associat al de les Roses Amoroses, conreades aquí o més enllà. Unes roses poc oloroses que rebem gràcies a aquella llegenda que va fer d’un cavaller valent en fes florir unes quantes de la sang del gran dragó maligne, menjador de fèmines, no sabem si també de tendres jovencells. Però això seria una altra història.

            Sigui com sigui, des d’ahir fins al dimarts de Sant Jordi 2024, amb parades de roses, sigui de llibres, amb acumulació d’autors que s’ofereixen a possibles lectors, cal  reivindicar que, com deia el poeta, segueixin florint flors a cada instant. I que un sant bo i obert de mires o una santa resolutiva, ens ajudin a matar les aranyes negres i peludes que intenten atrapar-nos a les noves teranyines.

                                               Rosa Vila, Sant Jordi 2024