Elogi a la fi de l’estiu

QUAN FALTA PER QUE S’ACABI L’ESTIU?, va dir ell.

I ella, des d’aquell dia de juny en què la calor pròpia de l’estiu va esdevenir tòrrida,  només desitja que s’acabi l’estació que menys li agrada. Diu que no suporta més dies de calor exagerada. Vol que tanquin l’estiu. Després de les festes majors, això, sí.

I a mi, avui, que sembla que ha refrescat, –diuen que com a treva per enfilar un possible empitjorament– , m’ha vingut al cap aquella cançó de “Els 4 gats”, “Últims records”, dels anys seixanta que es podria recuperar com a la cançó de l’estiu,

Començava així: 

         “Quan ve la fi de l’estiu, a la platja/ ens hem de deixar com tothom

         potser per sempre més/ oblidem aquesta platja/ amb els  nostres records.

           Segeixen un parell d’estrofes amb una història d’amor que ara no ve al cas per acabar amb que voldria reivindicar als déus, abans que el canvi climàtic ens l’esborri del mapa: el retorn de la Tardor. L’autèntica, la de sempre, la que necessiten els cossos i els esperits de la majoria dels ells i les elles:

         “Quan ve la fi de l’estiu, a la platja/ ens hem de deixar com tothom.

         Els matins són daurats/ quan ve el mes de setembre/ amb els nostres records.”

De manera que, en espera de la resposta tardoral, haurem de seguiré emmagatzemant records ocres, rogencs o daurats.

Rosa  Vila, 27 de juliol del 2022, dia de Les Santes Juliana i Semproniana