ELOGI A LES LLEGENDES

Per què ens agrada escoltar, llegir o sentir cantar llegendes?

Potser perquè ens fan cavalcar entre la realitat i la ficció? O perquè n’alimenten i fan créixer la imaginació? Potser perquè, com en tota literatura, no deixen de ser versions dels grans temes de sempre d’amor i mort. O potser perquè, en definitiva, les que aconsegueixen saltar de generació en generació, ens ofereix una versió  fàcil de viure la immortalitat.

Com deia ahir l’Ignasi Aragay, en la seva columna “Els llibres i les coses” d’ahir a l’ARA, citant a Milan Kundera, acabat de traspassar: Igual que la immortalitat s’aferra a la mort […], podem dir que està en nosaltres la nostra immortalitat.

 Aquestes serien les reflexions que m’estic fent d’ença que he tornat del Luberon, al cor de la Provença per culpa de la llegenda que ens va engaltar un guia en visitar el poble de Roussillon, conegut com el poble estrella de la Ruta dels Ocres.  És aquesta historia, una mica maquillada per tapar els meus possibles errors de percepció sota un sol de justícia de l’onada de calor de finals de juny.

LLEGENDA JERÔMNE D’AVINYON

Explica una llegenda que el senyor feudal Jerôme d’Avinyó, reconegut com a gran caçador, en prendre per esposa una dama molt bella i dòcil que es feia dir Pomande, va decidir establir la nova residència en un dels seus castells, al d’un poble anomenat Roussillon, aprop del macís del Luberon, previ avis a la jove dama que tenia intenció de continuar practicant la seva gran afició, per  les muntanyes de Vaucluse, cosa que ella va acceptar per amor. 

Però resulta que, amb el pas del temps, quan l’amor no podia ser tan correspost com la dama esperava, en ser fora ell tots els dies i alguna nit, a ella li va començar a sobrar temps. El seu dia a dia, s’anava esllanguint un cop enllestits els entreteniments propis de les dones de les cases normals i corrents, no pas de les nobles dels castells. La nova dama que se sentia molt sola, i gens contemplada per ningú. 

      Com que, tot i no ser massa llegida, era llesta, al cap dels primers cent dies de llicència, en constatar  que passava més hores sola que amb el seu espòs, no se’n va poder estar de demanar, en nom de la convivència segellada en conveni, si podia rebaixar hores de cacera, ni que fos pel festeig de manteniment, de cara a una remuntada, cosa que ell no devia veure prou urgent, de manera que de moment no va accedir, ajornant un possible nou horari de relacions per a la temporada vinent de cacera. 

El seu espòs, però, en nom d’una mena de sensibilitat poc habitual al segle XII, l’observa sempre que torna a casa. Així és com la veu cada dia més trista i desmenjada. La sent caminar per palau arrossegant elsss peus; sempre amb la mirada perduda i amagant el seu bell cos sota un mantell de color de gos com fuig. Diria que el què necessita és un entreteniment, però ell no sap com distreure-la. Li han parlat d’un trobador culte especialitzat en sessions literari-musicals, que a més de culturalitzar-la, es compromet anar escampant les bondats de la cort d’Avinyó per altres contrades, fent cadena entre trobadors i joglar a canvi de quatre monedes de les moltes que ell rebrà.

Per calmar-la fa venir a palau per una prova al trobador acreditat. Es nota que és un semi-professional perquè, ja al primer dia, aconsegueix arrencar un somriure a la Pomande i pe contagi al tal Jerôme. Satisfet, primer el lloga per dos dies per setmana, al cap d’uns mesos tres dies. En veure que això semblava que complaïa a la seva esposa i que tornava anar vestida de colors i a lluir or i perles, teòricament per rebre’l com a marit, aquest es va decidir a agafar el trovador en plantilla, amb la condició que només podria lliurar els dies que l’amo i senior no anés a caçar, un o dos de cada tres mesos. A canvi, li va oferiria manutenció, camastre, vestits, cavalls, joies i diners per despejes de representació.

Ignorant que dama i trobador, entre tants poemes i cançons d’amor, irremeiablement  es van fer amants, primer a estones dissimulades, al cap d’un any a jornada de cacera complerta, sempre amb gran discreció. Fins al dia que l’afer va arribar a oïdes del seu senyor del castell, qui, un dia, dins un pla de gelosia, perfectament estudiat i sense dir res a ella, es va emportar al trobador a cacera. Allà, ben endins d’un bosc el va fer matar, només per recuperar i analitzar la composició del cor que havia donat tan benestar a la seva esposa, el benestar que ell no havia aconseguit donar, per contracte, Pomande d’Avinyó. A la tornada, i sense donar cap explicació a ningú, el va fer cuinar amb un bon sofregit de vot hores, per servir-lo l’endemà, com una menja especial a l’esposa infidel. Va ser aleshores, quan se’l va haver menjat i lloat, que ella va saber per boca del seu espòs, la composició del plat amb aquestes paraules:

            ––T’ha agradat, estimada? Me n’alegro, però sàpigues que es el cor del teu amant.

Ella va callar, i sense ni deixar anar cap llàgrima, ni provocar-se el vòmit, va fugir del menjador per pujat a quadre grapes els graons de la torre mes alta de la muralla castell per allà cridar, aprofitant el potent Mistral que es girà de cop, el nom del seu amant. Guillem, Guillem de Cabestany, torna! et vull a tu, només a tu. En constatar que ja mai no n’obtindria resposta ni plaer d’ell, va decidir acabar amb la buidor dels seus dies futurs  allà mateix, precipitant-se torreò avall.

             En rebentar-se el seu cos per la caiguda, la sang que va començar a brollar gota a gota, sense pressa, per les arenes que envoltaven el castell, pels carrers, els portals de les cases, tacant-les, tenyint-les. Es varen anar fent rierols que anirien, esculpint estries i torrents o emmagattzemant-se en basalts de fang.

Així fou com es va anar tenyint l’antiga grogor de l’arena amb totes les variants dels ocres imaginables, des del groc suau al groc ataronjat; des del torrat viu al marronòs; del vermell viu, de sang, al vermell rovellat. Anat de vida, sang de mort.

DUES NOTES A PEU DE PÀGINA

1. Llegeixo a “Vidas y amores de los trovadores y sus damas” de Martín de Riquer, que “és ben coneguda la tràgica història del cor del trobador Guillem de Cabestany, que va ser menjat per la seva amant com a detall del seu espòs gelós, història també  recollida per Stendhal en el seu“De l’amour”. El llibre de Martin de Riquer és una recopilació de poemes i cançons trets de cançoners i poemes de trobadors, tant anònims com de documentats dels segles XIII i XIV, considerats com el primer intent en llengua romanç de constituir un món d’aventures novel·lesques, d’amors i de dames,  cosa que ens portaria als orígens de la narrativa europea.

• 2. Qué és un ocre, exactament? Una mescla d’argila, quars y òxids, que deu el seu aspecte arenós a la història. Fa més  de dos-cents milions d’anys, la Provença estava recoberta d’aigua. Com a resultat dels canvis climàtics, l’oceà es retirà, deixant a la vista l’arena d’ocracis que avui coneixem. Dignes de la paleta dels millors pintors, es considera que els ocres del Luberon tenen més  de 24 matisos, que van des del groc suau o intens al s torrats fins al roig definitiu.