Abril de 2023 – Mira-t'ho sense passió!

Amant com soc dels dietaris literaris, per celebrar aquest nou Sant Jordi normaliteit, per fugit de tot l’enrenou, he triat dues cites del llibre DIETARIS, Miquel Pairolí, que del dret o del revés, es refereixen a aquesta diada.

L’una (pàg. 79) on ens mostra el seu sentiment per la mort de Josep Pla, el 23 d’abril de 1981 a Llofriu

Recordo el dia que va morir Josep Pla. Era sant Jordi i feia un dia d’abril ennuvolat i gris, havia plogut tota la nit… La notícia: No perquè fos temorosament i fatalment esperada va deixar d’impressionar-me i em provocà aquella sensació, que poques vegades he experimentat, ensems de pau i d’abandonament davant la mort.

Un tel de tristesa acompanyava la inevitable convocatòria dels records. I em passaren pel cap tantes coses! La meva primera lectura de Pla del Quadern Gris, de quan tenia divuit anys… Pa i raïm, Palafrugell, peix fregit… Les hores…Pla m’havia ajudat a estimar la literatura… la mort, vaig acabar pensant, al cap i a la fi t’allibera de la vellesa, magre i incert consol.

Ara, alguna vegada, quan passo per la carretera de Palamós, m’aturo al cementiri de Llofriu i hi faig un vol. Fet i fet, no sé ben bé per què. Potser perquè als que vivim a la Mediterrània ens agrada de sentir propera la presència dels nostres morts.

L’altra, a pàg 80, on Pairolí, reivindica els valors de la memòria, donant d’alguna manera sentit al memorialisme pur o semificcionat. Mestre, em sap greu haver fet massa tard per enviar-ta les nostres, recollides i premiades com Memòries de deu dones, del Col·lectiu Pasta de Full.

La memòria és la facultat més preciosa que té l’home, encara que no –i en som prou conscients– la més precisa. Pietosa. ens amaga pels racons més intransitats, als paratges més recòndits, les malvestats, els errors, les vileses que hem comès o que hem sofert al temps passat, o bé juga descaradament de la nostra banda i ens els difumina, ens els disfressa o en tragiversa el sentit. Amable, embolcalla amb paper de cel·lofana els instants més bells; refà, engalanant-lo, el record de les hores més plaents; afina, amb melodies remotes, el cànon i l’harmonia.

Per acabar, a la pàg. 81, amb una recomanació vitalista:

Val la pena de veure l’avui per, un altre dia, fruir-ne als boscos acollidors del record. I cal deixar pistes i col·leccionar fetitxes que temps a venir ens faran més viva l’evocació. Així, no és pas que la vida se’ns torni estantissa, sinó que la convertim més aviat en fantasia; en, ai las!, literatura.

Serveixi aquest post com a homenage tardà a l’escriptor, pediodista i mestre Miquel Pairolí mort el 2011 als cinquanta-cinc anys.

Rosa Vila, setmana de Sant Jordi 2023

Tal dia com avui de fa uns anys vaig estar a Calanda, en el moment del “Romper la Hora”, a les dotze del migdia d’un Divendres Sant. M’hi vaig deixar engolir. M’atreia, continua atraient-me. No sé si és per la meva dèria a la percussió litúrgica que no acaba de trobar substitut o pel silenci previ, allà gairebé absolut, dels cinc minuts anteriors al trencament, quan, contràriament, els minuts de silenci pels nostres morts sempre són posteriors.

A la Calanda del Divendres Sant, el soroll va després de la mort. És un soroll gens eixordador, que no té res a veure amb les traques festives ni amb les barrinades que rebenten pedreres. És un soroll constant, ritmat, blau amb franja lila, creat i recreat any darrere any per tambors, timbals, bombos i redoblants de totes les edats, a partir de les dotze del migdia en punt, quan algú amb autoritat reconeguda els dona el senyal marcant el ritme inicial.

De cop, l’uniós omple la plaça major d’una cadència, talment jaculatòria o mantra que, si no estiguessis premsat per propis i estranys a peu pla ni distret per la presència de periodistes o famosos als balcons (aquell any l’Ángela Molina i el fill d’en Buñuel) seria fàcil l’enlairament celestial. O millor dit, un preenlairament que durarà poc més de mitja hora, quan és quan els diferents grups de timbalers prenen un ritme propi, enfeinats a no deixar-se dominar pels grups més nombrosos o potents.

I dins amb aquests mena de competició amical, els trencadors del silenci religiós comencen a marxar de la plaça, abandonant als espectadors, per distribuint-se pels carrers del poble, talment comparses santes, algunes per proveir-se dels tancs de cervesa que, també religiosament, els bars solidaris del recorregut, ofereixen a aquells homes i dones de nusos de dits ensangonats, però contents i amb cara de celebració patrimonial.

Cultura popular? Tradició religiosa? Ho deixo pels sociòlegs festius mentre em quedo amb ganes de tornar a ser-hi dins. No com dins aquells Via-Crucis dels anys cinquanta quan de nena recordo em despertaven en passar a les vuit del matí de cada Divendres Sant pel carrer de casa, amb homes i dones foscos, en processó, portant un Sant Crist al cementiri tot cantant allò del “per vostra passió sagrada, adorable redemptor, perdoneu altra vegada, aquest pobre pecador”, sense música ni tambors.