“Muchas veces pienso que incluso cuando escribo sobre arte lo que hago es escribir relatos: los narradores, quienes cuentan historias, pierden su identidad y están abiertos a las vides de otras persones”, deia John Berger al 1984
O POTSER ÉS QUE, EN REALITAT, TOT S’ACABA AMB PARAULES?
Vaig marxar d’aquella sala d’estar quan vaig notar que l’aire condicionat començava a engolir les paraules. Potser és que per qüestions de salut pública, els aparells d’aquella estança estan programats per netejar l’ambient, vaig pensar. I, per si de cas, tot seguit vaig voler comprovar-ho.
Pel meu esperit científic, vaig poder deduir que la màquina, que segurament no era d’aire condicionat, havia començat la seva activitat xuclant les paraules més calentes, cosa comprensible, per a després, en haver-se-les acabat, i com que no podia parar, va seguir buscant-ne d’altres de diferents temperatures. Diria que li va costar força localitzar la gama de les més fredes que, finalment ca trobar en llocs dissimulats, per, tot seguit i ja més animat, va acabar atrapant les gèlides.
Va ser just en aquell moment, per un si-de-cas, que vaig decidir fugir del seu radi d’acció. No hi havia altre solució: havia de sortir immediatament d’aquella sala. M’havia d’escapar abans que aquell aparell, tant potent com responsable, descobrís que hi havia altra mena de paraules: les silencioses, les callades, les del pensament, les de l’ànima (veureu el detall en l’annex1), i que jo n’amagava un bon feix.
Però un cop al carrer, em va esclatar a la cara aquella mena de bafarada calenta que espolsen els aparells dels edificis refrigerats, amb aquella sortia amb un raig que gairebé em va tombar. Sortia amb una força teledigirida. Va ser fàcil deduir el motiu. Una guerra interna; dins l’acumulador, inicialment d’aire calent, hi maldaven per sobreviure tot un arsenal de paraules. No només les meves, sinó les de tots els humans que, des que havia començat l’estiu, havien passat per aquella sala d’estar d’hotel proveït de tota mena d’aparells intel·ligents., segons la propaganda que justificava la sisena estrella,
No sé si van ser elles les que em van començar a festejar tot el cos, o algun altre ésser minúscul estrany engolit pel mateix aparell. Fos el que fos, em va deixar immobilitzat, sense energia vital, sense voluntat i gairebé sense aire, segurament per facilitar que les paraules, talment projectils desorganitzats, se’m fiquessin per tots els forats oberts del cos que prèviament l’escalfor havia dilatat. O fer que, si no en trobava, en provoqués de nous en forma de ferides, rascades, floroncos i traus, que tot seguit haurien de ser ocupats per noves paraules nasals, guturals, mentals, expiraries…, fins a arribar a les pal·liatives, cosa que no m’anunciava un bon final.
Una lipotímia a causa de les altes temperatures, van diagnosticar-me els serveis mèdics de l’ambulància que el conserge va demanar, mentre jo,, un cop retornat però completament mut, encara sense les meves paraules, o tot just en període d’incubació. Amb les barres serrades i els ulls envidriats escoltava els seus comentaris reiteratius i buits. Estava enfeinat a tapar-me les orelles, la boca i els narius a fi de no deixar escapar les poques paraules, meves ben meves, que n’havia pogut salvar.
No vaig voler que retornessin a aquell hotel intel·ligentment fred. Amb paraules escrites, vaig aconseguir trobar a prop una pensió de mala mort. Allà podria guardar les paraules a temperatura ambient, mentre no arribés l’esperada humitat de les pluges de tardor, per intentar tornar-les a fer créixer.
Avui plou i des de la finestra decideixo baixar al carrer a recollir una mica de pluja. Giro el paraigua del reves, per si, per aquelles coses, plouen gotes de paraules. Sí, tinc sort. Hi cauen paraules mullades. Llàgrimes còsmiques. Les pujo a l’habitació. Després d’una petita migdiada axerrarada, decideixo resseguir un o dos parcs. Hi recullo les primeres fulles seques i en ressegueixo suaument els nervis, per si s’hi amaguen mots malalts. Els cuidaré i consolaré. Una altra cosa no puc fer.
Rosa Vila, juliol 2018
Rosa Vila
Mira-t'ho sense passió! 