Si és dilluns, en comprem llums…

 

Dons no. Ho sento. Avui no sortiré, perquè està tot tancat i perquè de llums en tenim de sobres.  Alguns amb led, d’altres encara no, però ja ho anirem fent. No sé si en tenim massa o pocs. El que sí sé és que encara sort que no vaig per cas a la proposta indirecte que es desprén d’un problema de la classe d’aritmetica la llibreta de les monges de La Coma que he trobat gràcies a l’obligada neteja de confinament. Cosa que em confirma que les mates, en aquells anys cinquanta-seixanta no ens preparaven especialment per la vida.

El problema feia així:

Si una lampara de comedor está valorada en 2,745 ptas.¿ Cuanto importarán 19 lámparas de la misma calidad?

                La solució: 2,745 x 19 = 52.155 ptas.

 

Com que ara tinc força temps per pensar, ho faig, potser una mica influida per la lectura del llibre de la Marina Garcès, “Fora de classe”.

Avui penso això:

1.- Per què vull dinou làmpades com les del problema si només tinc un menjador a casa? A no ser que “allò” fos una picada d’ullet de Sor Virtudes per introdiïr-me al moviment de l’habiatge cooperatiu…

2.- Per l’import, diria que era molt cara la vida en aquella època.

3.- Quina necessitat tenim nosaltres de comprar a l’engròs?

4.- Fent memòria: A casa feiem vida al contramenjador i no puc recordar com estava iluminada la taula on menjavem i feiem es deures el meu germà i jo. Hi havia un braser, o sigui que almenys teniem els peus calents. El què sí recordo és la gran làmpada de l’habitació dels meus pares amb un llit molt alt. Era de llàgrimes de vidre, no crec que fossin de cristall, i  feien un clec-clec molt finet i alegre , però només quan entrava aire per la finestra del carrer.

I 5.- El que més m’agrada de la mal contada quarantena és que finalment puc estalviar. A part de amb els suministraments i impostos domiciliats, només gasto amb menjar i productes de neteja (de la casa i del cos). No compro altres coses, no faig vida social, no em culturalitzo, no vaig a amuscular-me i només viatjo per les xarxes, A canvi, però, guanyo, tant en nostàlgia com en nous hàbits, tan fàcils, que em fa por que se m’esquistin.

Resumint: No tinc làmpades però tinc un temps, del que no es compra, per  pensar. I, de moment, tot i la mena d’aritmètica inculcada per Sor Virtudes, diria que em sé administrar aforça bé questa mena de suspensió, readaptant els hàbits, conscient que estic enfilant, per al dia de després, unes altres maneres. Més calmades. Potser més minimalistes. Més seleccionades. O més primàries.

Veurem si sóc capaç de viure només amb les làmpares justes i necessàries. Amén.

 

Per vostra passió sagrada…

 

 

En tal diada com la d’avui, i més o menys a aquesta hora, una nena de dues trenes, i encara en pijama mirava al carrer per la finestra de la seva habitació com passava un viacrucis, seriós, fosc i amb cançons tristes cantades per homes i dones de totes les parròquies d’un Mataró molt catòlic. Havien sortit de Santa Maria per anar al Cementiri, el meu carrer. Portaven un Sant Crist aguantat amb un cinturó especial, gruixut, de cuir negre, que els protegia malucs i ronyons. De tant en tant paraven per resar i per recordar les catorze escenes, ells en deien estacions, d’una història que representava el camí de la creu de Jesús, des que havia entrat aclamat amb rams a Jerusalem fins que l’havien sacrificat. I quan no resaven, els homes i dones de la comitiva, cantaven. No em veien perquè m’amagava darrere les cortines però jo si que els veia, ja una mica cansats de parar i engegar i de com enfilaven cantant la pujada del nostre carrer, que era on  quan no era Setmana Santa, jugàvem a pilota, a fet-i-amagar, a parar-i-tocar i a altres coses, sobretot jocs de nois perquè al Grup Cabanelles només érem dues nenes. A mi, però, el que m’agradava més dels viacrucis de cada any, no eren les cares serioses de la gent sinó la tornada que em sabia de memòria: allò del “per vostra passió sagrada, adorable redemptor, perdoneu altra vegada,  aquest pobre pescador”. Amb les amigues d’escola havíem decidit que deien “pescador” perquè a Mataró n’hi havia hagut molts voramar i encara en quedaven algunes barques. Al cap dels anys vaig saber que de viacrucis se’n feien a per tot i que si estaven tristos els que ho seguien era perquè se sentien pecadors.

No sé com va tot això, ara. Només sé que aquest any, en estar tots els fidels del món confinats, l’hauran seguir per ràdio en directe o a la carta. M’ha fet gràcia mirar-ne com ha evolucionat això dels viacrucis. Del 2019, n’he mirat dos, un de Mataró i un de la Sagrada Família, per si us interessa:

mataroaudiovisual.alacarta.cat/especials/capítol/via-crucis-interparroquial-de-mataro-2019

 

https://youtu.be/qcLVbFKJeUE

 

 

 

 

UNA HISTÒRIA PARTICULAR: LA DEL PAPER HIGIÈNIC

      

 

Ara que tots plegats ja no tenim problemes amb el sumministrament de paper higiènic, com els primers dies del confinament, he recuperat del calaix aquest text de fa anys, per si de cas ens cal tornar als origens.

Fa dies que intento recordar una dada històrica familiar i no me’n surto. És la de quan a casa ens vàrem passar dels quadrats de paper de diari al rotllo de paper higiènic. l’Elefante. Ni si va ser de cop i volta o d’adaptació progressiva. Tampoc si va ser gràcies a la millora del poder adquisitiu dels meus pares o a una moda de les darreries de la postguerra. Com m’és impossible recordar, i seguint dins la mateixa sala de bany, quan vàrem passar del dipòsit d’aigua penjat i amb cadena, al dipòsit darrera la part baixa de l’esquena, amb polsador digital.

Hi rumio, no per esbrinar la data fixa o aproximada d’aquests canvis domèstics, sinó per constatar com ens adaptem, calladament i sense escarafalls, a qualsevol mena de millores quotidianes,  fins i tot de les més íntimes.

Em puc imaginar altres situacions de millora, és clar: de com vàrem passar de la nevera amb gel a l’elèctrica. De qui va fer la decisió i els càlculs per comprar el primer tocadiscs de casa. De quan i per què abandonaríem la cultura del braser i l’ampolla d’aigua calenta al llit,  per llençar-nos a la comoditat de les plaques elèctriques. (Segurament quan el meu pare va entrar a treballar d’oficinista a la Hidroelèctrica de Cataluña). Fins i tot posaria la mà al foc per endevinar quin dels meus pares va impulsar l’entrada a casa del primer televisor en blanc i negre i on aniria col·locat. La meva mare, segur. Però no em puc inventar què és el que va passar perquè el meu pare, un dilluns (el seu dia de festa a la pastisseria) deixes de retallar per sempre més aquells quadrats de 20×20 trets del diari del Siete Dias de cada cap de setmana anterior. Un paper entintat en negre i la capçalera en vermell,  que durant molts anys havia estat reconvertit en el nostre aixugador sanitari familiar. Només sé que faltaven segles per passar-nos a això d’ara de las tovalloletes higièniques, tant en la versió de viatge com en la domèstica.

El que sí recordo és la forma del ganxo-penjador , recordando la clausura de sol, on es clabaven aquells quadrats de paper tan pràctics com rasposos, i les conseqüents estones dedicades a la lectura privada,  durant tot el proceso fisiològic.

Tinc tan present el ganxo que el podria dibuixar ara mateix. Segur que en queda algun a les golfes de cals meus pares. I vés a saber si el costum de llegir al vàter, a mi i a molts, no ens ve també d’aquella època.

© text i foto, Rosa Vila,  19,12,16