“No volveré a ser joven”

“No vine a llevar-me la vida por delante. Las dimensiones del teatro: envejecer, morir, el único argumento de la obra”.

Gil de Bielma, a  Dietario del poeta, “No volveré a ser joven”

Envelleixo. Ho veuen fins i tot les pedres i els arbres, que per sort, no en fan cas. Al contrari, els agrada que, com elles i ells, acumuli temps sobre la pàtina, l’escorça. Rugositats. Escletxes. Punxes. Desgast. Fins que m’arribi la pàtina final. La de la mort. 

Després, restaré tancada dins la caixa mortuòria, entaforada en un nínxol o seré reduïda a cendres per a ser escampades entre aigües, pedres, troncs. Un cop convertida en cucs o grisor cendrosa, potser encara restaré un temps, curt o llarg, a la memòria d’algú, i en acabat tot, en el millor dels casos, tindré l’honor de formar part de l’energia còsmica que alimentarà als que encara poden continuar envellint. 

Serà com una escena més, la de la tercera part de l’obra escenificada a partir d’un argument fidel a les lleis que no escriu ningú. Pot canviar de format i potser modificar les dimensions de la sala d’espectacles. S’hi afegiran nous figurants per substituir els finats, bo i sabent que també envelliran i moriran, tossuts en posar la música, les imatges i les paraules que amoroseixin la necessària actualització del guió, el del Llibre de la Vida, amb la finalitat no declarada que els espectadors recordin que, en realitat, és el Llibre de la Mort. 

            Els aplaudiments finals, amb llàgrimes o sense, ajudaran a tancar l’obra, mentre, íntimament i només per uns instants, potser alguns ens preguntem com seran aplaudiments o xiulets els de la nostra pròpia obra, si és que ens mereixem.

            NOTA. Aquest escrit forma part d’una de les reflexions de fa anys, que actualitzo cada vegada que visc una mort propera. Com divendres, la de la Isabel Cot i Martínez, a qui he vist créixer,  però a qui no he pogut veure envellir.  Que la terra et sigui lleu.

ELOGI AL SENTIT COMÚ

         

Aquella nit en repassar, tot el que havia fet durant el dia des de que en considerada un Home maduro, vaig evidenciar que per primera vegada m’havia fallat “el dictat del sentit comú”, cosa que em va neguitejar, obrint la porta a l’insomni. Abans d’adormir-me caria, doncs, buscar el motiu i la solució conseqüent, si més no per evitar que em tornés a passar: no m’ho podia permetre, tenia en perspectiva una sèrie de decisions que, ben segur afectarien tant la vida privada com la pública. De manera que m’era urgent investigar on estava localitzada la fallida. El possible foral negre. Si era per deteriorament neuronal, per artrossi, per un mal contante, o era per culpa d’algun factor extern. Si era per una aturada puntual o si era el primer símptoma d’un trencament definitiu, per tant, irreversible. 

Per començar hauria d’esbrinar el lloc exacte on, històricament el món animal tenia ubicat el sentit més espontani de tots, el comú. Després, ja com a animal racional, un cop localitzat,  estaria en condicions d’aplicar-hi una cura, en el supòsit que encara estigués dins el meu cos o dins la meva ànima, cosa per a la qual necessitaria l’ajuda dels corresponents professionals. El problema greu apareixeria si es confirmava el què em temia: que el sentit comú estigués ubicat fora de la meva Àurea. No volia ni pensar-hi. La meva mèdium particular, la Florinda, la que també em curava “d’espatllat”, feia anys que havia traspassat i jo no m’havia preocupat per substituir-la, simplement pel pracmatisme propi d’algunes esquerres.

         De manera que em vaig veure obligat a buscar el sentit comú en el què tenia més a mà: el meu cos físic. N’analitzaria els centres d’energia. Vaig començar pels peus, només per allò que es diu que “el millor que condueix són les passes”. Però les passes no s’activen fins que el cervell no ho ordena a l’aparell motor.  O sigui que vaig anar pujant. Saltant-me l’aparell excretor i el reproductor, em vaig aturar al melic, entès com a conducte alimentari de la vida intrauterina. Allà vaig descobrir, oh quin gran descobriment!, que el sentit comú de la meva mare no era exactament com el meu. Abans de seguir vull aclarir que si m’havia saltat els òrgans reproductors era per fugir d’influències orgàniques, les que, en molts casos, desvirtuen o emboiren la realitat. 

         Vaig continuar pujant fins a arribar a l’hipotètic plexe solar, on m’hi vaig entretenir una bona estona, sense rebre’n cap missatge especial, cosa que, tot seguit vaig buscar, amb poca fe, al plexe cardíac. Allà hi vaig trobar, per sort, un punt que em demanava ser aprofondit. Vaig burxar-lo una mica, no massa per si se’m disparaven les palpitacions. Ja més calmat, vaig passar de llarg del xacra laringi, aprofitant que en les darreres anàlisi em va sortir que tenia la tiroide controlada.  En canvi em vaig entretenir molt en el recorregut que va de l’anomenat “tercer ull”  fins a arribar al punt del “coronar”. Al primer graó hi vaig trobar una lleu bossa d’energia en forma d’hidrògen i al següent una bola de cotó fluix rosa, com els de sucre de les fires d’arraccions, però gairebé sec,  esfilagarçat,  amb a penes unes gotetes confoses, segurament restes d’empatia, de bon humor, de productivitat,però sense energia.

En aquest punt, ja deprimit, vaig decidir no pujar de nivell perquè res del què trobava em servia per definir el què buscava: el propi sentit comú, amb plenitud. Sent generós potser s’hi apropava en un 33%, molt lluny del 90% que necessitava per aconseguir la credibilitat  científica establerta. I fou aleshores, precisament, en constatar que estava avaluant l’investigació del sentit comú amb paràmetres computables i científics, quan em vaig adonar que m’estava allunyant de la puresa, la netedat, del sentit comú, d’unamanera perillosa. Per tant, vaig decidir que només em deixaria portar pel sentit comú de sempre: el meu, per molt nebulós, artròssic i geolocalizable que fos.

   Us he de dir que avui m’he llevat content: gràcies al que em quedava de sentit comú, dormint he decidit tornat a la recepta màgica, la innata, però per si de cas, posant l’ènfasi al seny i a la prudència. Que d’alguna cosa m’ha de servir l’experiència acumulada en tants anys, en carn propia i en l’anàlisi del món que m’envolta.

         Per cert, es pot llegar el sentit comú? I fer-ne donació en vida?