Són dos els robatoris, concentrats en pots dies, els culpables d’aquest baixada de persiana temporal.
El primer, que, en realitat, són dos: 1) el dels diversos càrrecs fets per un suposat UBER a la meva targeta de crèdit Senior, no robada ni extraviada, per cinc suposats serveis fets a diferents hores del dia i la matinada, quan jo fa anys que no utilitzo cap taxi, i a les onze ja estic al llit. Possiblement, el robatori de dades ve 2) de la compra d’una taula de dibuix anunciada a Instagram, pagada amb targeta, i no rebuda, tot i les corresponents reclamacions al comprador i a l’entitat de crèdit, coses que consten a la denúncia a la Policia Municipal. No crec que pugui recuperar l’eina de dibuix ni me’n tornin els diners.
El segon, el d’una petita motxilla (amb l’iPad de feina, tres llapis de memòria, agenda, escrits i altra documentació) tancada amb clau i forrellat al maleter del cotxe, a 2/4 d’una i durant 12’, ben aparcat davant de l’entrada d’Infantil de l’Escola d’Argentona, per a recollir a les tres netes, que surten d’escola amb moltes ganes de menjar els macarrons de l’avi de cada dimecres. Un cop a casa, un cop satisfeta la seva gana i en adonar-me que la motxilla ben amagada al maleter del cotxe, no hi és ni el cotxe mostrava cap signe d’haver estat forçat, procedeixo a fer amb el mòbil la corresponent localització, que m’assegura que a les 13:40 estava ja a Barcelona, per una zona imprecisa de la Meridiana. A les quatre quan des de la comissaria dels Mossos de Mataró, en repetir-la , el meu iPad ja està il·localitzable i la motxilla… segurament a algun contenidor.
Després de la rabior per un fet que no m’explicava, va aparèixer el neguit de ser violada emocionalment. A poc a poc prenia força la por per l’ús que en podrien fer, a xarxes o a domicilis, d’un material que fins aleshores no havia considerat protegible. Va ser quan vaig entendre que, ni la policia ni jo hi teníem res a fer. Havia d’afrontar sola els sentiments de ràbia, violació, impotència i desesperança que m’acabaven de caure a sobre.
Si vaig exercir la voluntat de completar aquella denúncia tan inútil com feixuga, va ser exercir un dret cívic. Una mena de dret a la rebequeria que em permetés clarejar la negror per haver perdut una part de la meva vida: la de la història visual i sonora de la família, que acabava de passar a una memòria més potent; i la de la meva feina, diguem-ne literària, recent i la dels apunts a mà per a la futura, entre les quals hi havia el llistat de suposades noves entrades al blog.
Per això, aquest meu silenci temporal, només és per l’enuig que m’ha quedat i per les pors generades per tot plegat. Però, com que estic convençuda que hi ha silencis necessaris, sobretot aquells que et catapulten vers la regeneració, em cal dir que, entre la restitució d’eines comprables i recuperació del què pot quedar memoritzat al meu cap, pensant en positiu, tinc la percepció que soc més sabia que abans dels robatoris, si més no per haver viscut en carn pròpia i la d’altres testimonis de comissaria, algunes de les menudalles d’aquest món que mal anomenen inseguretat ciutadana, d’ençà que hem canviat la protecció de l’àngel de la guarda, per apps detectores de tota mena d’aparells electrònics tancats en cotxes, xips copiadors de comandaments, inhibidors d’alarmes i empreses manipuladores de les nostres imatges per ús pornogràfic i explotació infanti, etc.
O sigui que, no sé com ni quan, però penso treure’n suc de les hores passades entre una comissaria i l’altre, amb uns agents que ben segur, són molt bona gent i estan al nostre servei, tot i que si fossin més, tots aniríem millor.
Mentrestant, ens queda poder invocar, amb fe i a porta tancada, aquell nostre,
Angel de la Guarda,
dulce companyia,
no me abandones,
ni de noche ni de dia
Rosa Vila
Mira-t'ho sense passió! 