LA IAIA, TÉ ARRUGUES, L’AVI, BIGOTI

                  

Això és el que va dir un dia la meva néta de tres anys al seu pare, en va acabar d’explicar-li un conte sobre una àvia  

A partir d’aquest descobriment, li vaig entendre la mirada escrutadora, més observadora de l’habitual, quan se m’enfilava a la falda, o quan li explicava contes. Això passava, quan la teníem més estones a casa, pel teletreball dels pares, en no recordo quina de les fases del primer any pandèmic.
Dir espontàniament que La iaia té arrugues, l’avi té bigoti, és més que evidenciar allò que ja és evident, pel sol fet de ser anunciat per una veu innocent i natural. 

Com que feia dies que, per l’ús encobridor de la mascareta,  no em calia mirar la cara al mirall, una mica emoinada vaig decidir fer-ho, sense presses i a consciència. Necessitava inventariar-ne, primer, els possibles nous camins i caminois, per a després, avaluar-ne la profunditat, amb una atenció semblant a la que, de tant  en tant, ens hauríem de revisar les pigues barrugueres de la resta del cos. En fer-ho vaig constatar que sí, que l’Arlet tenia tota la raó, que no s’inventava res, cosa que  recordo em va desencadenar un seguit de preguntes del tipus de:

1.  És aquesta una de les seves maneres de diferenciar els sexes? La iaia no te un bigoti gros com l’avi, però te moltes ratlles a la cara.

       2. S’hi fixa més ara per què, quan ve a casa, ens veu sense mascareta?  

3. És aquest el seu primer descobriment empíric, resultat de comparar-me amb la seva mare o la seva mestra? O fins i tot amb l’altre àvia, més jove i de pell tivant que la meva?

         4. Li hauria d’explicar tot això de la genètica, de l’evolució, o ho deixo pels seus pares i mestres sense arrugues? 

5. M’hauria de justificar amb l’herència familiar, mostrant-li les fotos de les cares molt arrugades de la meva iaia i la meva mare, quan tenien la meva edat?

Sense respostes clares, vaig optar per callar. Però el que està clar és que, a partir d’aquella simple observació infantil verbalitzada, em vaig veure progressivament convertida en iaia-iaia. De dites i de fets. De moment, només físicament, per coses com quan em deia, iaia correm? i veia que no li feia tot el cas que ella em proposava, o quan, cansada per la pujada de tornada a casa, em demanava que la portes a coll i jo li deia que no podia perquè tenia una cosa a l’esquena, una cosa que ella tot seguit em buscava i no trobava.

Sort que, de moment, el iaísme no es manifesta tan limitat quan faig tonteries o ens disfressem; ni quan pintem, cantem o ballem; ni molt menys quan riem. I com més va, més m’encanta fer aquesta mena de tonterietes que diuen que no aplanen ni escursen les arrugues però sí que allarguen la vida. (Es ben sabut que, amb arrugues o sense, poder gaudir de netes i néts, rejoveneix. Cansa, però activa cos, esperit i ment. 

         Ah!, sapigueu que em vaig tranquil·litzar el dia que ella va portar a casa el llibre de Les arrugues de l’àvia, perquè els hi llegís la iaia, abans de tornar-lo a la biblioteca. 

Des d’aleshores, les meves arrugues son fantastiques, tant, que he decidit tenir-ne cura, a base de crema de coco i de cants i railles

Nota a peu de pàgina:

Tot això només son apunts per si algun lletraferit s’hi vol inspirar per a escriure una nova versió del conte,més o menys senil, més o menys  pandèmica.

VIROLAI PALLARES

Cada dia a una hora o altra una dona surt a la balconada a cantar El Virolai. Ho fa dreta, repenjada a la barana del balcó d’un apartament que dona a la plaça, justament l’únic d’on penja un cartell que informa que es lloga. De moment ella hi viu. I hi canta. Sola.

La dona que sempre canta la mateixa cançó, -uns quants cops al dia, cada dia-, deu anar pels vuitanta. Cabell  curt, ben blanc, ondulat natural. Vesteix amb un batí blau fosc, d’un polar ni prim ni gruixut, decorat amb un rivet blanc al coll i als punys. Pantufles grises. 

Entra i surt al balcó sense parar d’entonar les mateixes primeres estrofes del Rosa d’Abril, en un to d’octava molt baixa.  Mentre ho fa, mou ell cap a banda i banda, resseguin la plaça i la façana de l’església; de tant en tant, però, desvia la vista uns cinc segons cap a les muntanyes del darrere dels teulats de les cases, les que serien  la quarta paret d’aquest espai considerat el centre del poble conegut com el de les cases vermelles. 

Si està dins, quan li sembla sentir una mica d’enrenou de  canalla, corrent o jugant a la plaça, torna sortir, ara a mirar-los i, és clar, a cantar el Morena de la Serra, amb els braços descansant sobre la barana i les mans enllaçades, com si pregués sense pregar, amb un guieu-nos cap al cel gens fervorós, però ben après, amb el mateix to baix  de cada intervenció.  Tornarà a entrar,  tornarà a sortir,  les vegades que li convingui, però ara ho fa una mica diferent: entonarà el rosa d’abril morena de la serra, amb un got d’aigua a la mà, pensat per a remullar la sorra d’un del dos testos de la finestra de la cuina que dona al balcó, amb un deu-nos abric dins vostre mantell blau, que perdrem quan entri uns instants, camí de la cuina, per omplir d’aigua el got destinat al test d’unes flors que, a la  seva manera, deuen formar part de la catalana terra, la mateixa que, des del Pallars Sobirà, l’ha de guiar, un dia o altra cap al cel, dins un mantell blau.