Reflexionar és de savis

Escriure, és una dèria? i Llegir?

Hi ha tres classes de persones que escriuen: els que suposadament escriuen sense cap altre pretensió; els que escriuen per, d’alguna manera ser compartit (xarxes, fanzins, etc.); i els que escriuen per publicar, siguin a no mediàtics o premiats.

             Fa temps vaig descobrir que la meva necessitat d’escriure no em convertia, per se, en  escriptora; com tampoc que, les poques col·laboracions en revistes o comentaris en blogs, no em convertien en periodista; i encara menys que l’intent endreçar imatges i sentiments en un poema, no em feia poeta. Però ara, amb un nou  Sant Jordi,  tot això es barreja i s’envia a l’altar únic, segurament el més comercial de tots, els de Les Lletres Impreses, que,  per sort, es manté associat al de les Roses Amoroses, conreades aquí o més enllà. Unes roses poc oloroses que rebem gràcies a aquella llegenda que va fer d’un cavaller valent en fes florir unes quantes de la sang del gran dragó maligne, menjador de fèmines, no sabem si també de tendres jovencells. Però això seria una altra història.

            Sigui com sigui, des d’ahir fins al dimarts de Sant Jordi 2024, amb parades de roses, sigui de llibres, amb acumulació d’autors que s’ofereixen a possibles lectors, cal  reivindicar que, com deia el poeta, segueixin florint flors a cada instant. I que un sant bo i obert de mires o una santa resolutiva, ens ajudin a matar les aranyes negres i peludes que intenten atrapar-nos a les noves teranyines.

                                               Rosa Vila, Sant Jordi 2024

CIENTÍFIQUES AL PODER

Casualitat o no, la meva neta de nou anys, va passejar-ser ahir per la Rua de Carnestoltes del poble, vestida de científica. Dic casualitat perquè ella no sabia que justament ahir, onze de febrer, també era el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència.

Potser molts, no masses, ho vàrem saber per la premsa, ràdio o televisió. En repesco quatre dades de l’ARA:
“A Catalunya només dos de cada deu graduats en ciències són dones”
“Les dades mostren que encara estem molt lluny d’aconseguir la paritat en el món STEAM, sigles en anglès pel paquet que inclou ciència, tecnologia, enginyeries i matemàtiques.
“A l’Any 2021 només el 34% dels grups de recerca catalans comptaven amb una dona com a investigadora principal”
“Només el 24% del total de directors d’instituts i centres de recerca, són dones”.
• També voldria destacar el reportatge fet per núvol.com sobre: Deu científiques que hem de conèixer.

I confesso que a mi, que soc més de lletres que de ciències, no em faria res que alguna de les netes es decidís a fer augmentar les estadístiques d’aquests quatre titulars agafats al vol, només per a celebrar la diada científica internacional amb aquest post privat. Una llicència com qualsevol altre, no?

Elogi al “speedwatching”, o la nova versió de “l’anem per feina”

Un cop acceptat l’allau dels imprescindibles grups de WhatsApp, més o menys imposats per l’activitat social, hauríem d’agrair-ne tant la gratuïtat com aquest caràcter democratitzador, que diuen ens ofereixen les xarxes aplicables als mòbils intel·ligents. 

            De manera que avui, vull fer el meu petit homenatge als recents  afegitons inclosos en aquesta eina de comunicació immediata  anomenada whaps, tot i que en poc temps, s’hagin carregat els nostàlgics mails breus, els SMS de pagament, els telèfons de casa de paret o de sobretaula, les cabines de carrer per parlar a peu dret, els Face Times varis, d’un temps no tan llunyà, quan els mòbils eren simples telèfons de butxaca.

            A la gratuïtat desinteressada del waps, ara hi hem d’afegir determinats serveis d’estalvi de feina i temps, com el que ens ofereix la icona del dictat privat, capaç de convertir un meu missatge de veu en text escrit; com el de la salvadoravídeo trucada pandèmica capaç de saltar distàncies geogràfiques i emocionals; o com el la certa seguretat que ofereix el bloqueix desconeguts i/o invasors de la suposada privadesa; o com la limitació del temps de vida de missatges temporals, gràfics o audibles no seleccionats que, entre mems, tick-tocks i fotos d’autoajuda  m’ocupen dos terços de les gigues de pago.

Però avui la meva oda va destinada a aquesta eina que em permet guanyar un temps preciós, tan valorat com necessari en la recta final de la meva vida: la possibilitat de reproduir a velocitat ràpida o ultra ràpida els missatges rebuts enregistrats a velocitat natural. És el fenómen d’èxit mundial que es coneix com a speedwhatching, però que nosaltres, en espera de la traducció normativa al català, podem anomenar l’anar per feina.

Acceptem que ha estat pensat per a un món en presses, per a uns éssers sense paciència, avesats a saltar pantalles. Es podria justificar com una nova branca del ho vols, ho tens, potser inspirada en l’antic llegir en diagonal, estudiar per esquemes, o fer-se una opinió a partir del paràgraf final d’un article. (Demano la IA que, de moment no s’apliqui a conferències o classes presencials).

Tanco aquí esperant que quedi clar aquesta oda al nou anglicisme, només ho és en quant em permet economitzar el temps destinat a qualsevol informació apantallada, sigui en format discurs, àudio llibres, pòdcasts o vídeos de receptes que pretenen ensenyar-me tallar lescverdures en juliana.

Potser sí que és una eina útil, però demana la maduresa del gat vell. O gata.

Petit estudi d’una emoció col·lectiva, la dels Reis Mags

HISTÒRIA, MITE, TRADICIÓ. MÀGIA. INNOCÈNCIA. DESCONSTRUCCIÓ. TRAUMA

/EL RELAT adjunt, (inici d’un assaig sobre “Los Tres Reyes Magos, la eficacia simbòlica”, Jesús Gonzalez Requena, Ed Arcal, 2002), m’ha fet reflexionar, ara com a àvia, sobre l’actualització d’allò que va començar com a recreació del mite que ben pocs viuen com a tal, però del que, en canvi, en revivim la utilitat, fins i tot més enllà de l’implícit culte al consumisme.

ELS RELATS MÍTICS NO TENEN AUTORIA, però sí transmissors i escoltadors que són els que els convertiran en verdaders. Cal tenir en compte que la seva estructura del no-jo està fora del jo-conscient.

EL MITE DELS REIS MAGS, doncs, com tots els mites, és un relat que els pares no han inventat, només és una història que s’ha anat explicant generació rere generació . 

ELS PARES, doncs, només segueixen una partitura, que, segons les circumstàncies, interpreten a la seva manera, col·laborant així a fer possible la pervivència del relat mític que els ve donat. La seva feina en el ritual dels Reis Mags és, és o hauria de ser la d’anunciar el relat mític, contar-lo, narrar-lo, conscients o no, de contribuir a sustentar-lo i, sobretot, materialitzar-lo fora del lloc i l’espai inicials, fent així visible l’invisible.

ELS REGALS QUE REBEN ELS NENS serien, teòricament, la donació simbòlica del ritu catòlic. Per tant, adquireixen el caràcter de “dons”, presents simbòlics, on no importa tant l’objecte rebut com la dimensió que els fa possible. Una dimensió màgica, globalment induïda, però esperançada, compartida a casa i a fora i, sobretot, il·lusionada, segurament és el valor més apreciat pels adults. Dimensió que inclou tota la parafernàlia ben orquestrada en forma de cartes escrites per a ser entregades en mà a missatgers i missatgeres reials; visites a les fàbriques de joguines; a proliferació de cavalcades simultànies rebudes amb fanalets led; pa, aigua pels camells i sabates identificatives al balcó; i les esperes d’una nit que els farà anar a dormir d’hora i somniar o estar atents als sorollets d’uns mags capaços d’entrar a les cases per portes o finestres tancades.

            I EL DESENLLAÇ del millor conte d’il·lusió infantil, és que els pares no l’entendran com a engany, ni quan els fills perdin allò que en diem innocència, perquè ells també ho vivien com a la conxorxa col·lectiva que acabarà de manera natural amb les primeres mostres de maduresa biològica dels fills, cosa que, de passada, enorgullirà els pares. Quan els ja no tan menuts s’atreveixin a verbalitzar la pregunta clau, s’iniciarà una nova conxorxa, en forma de secret, que permetrà la pervivència dels reis com a éssers mítics, sagrats o màgics. Cadascú se les empescarà com pugui per tornar a la realitat objectiva, amb una resposta simbòlica de pares a fills del tipus:

            Jo no els he inventat, però sàpigues que si els Reis Mags existeixen, és gràcies al fet que hem decidit col·laborar-hi. Si vols, també pots entrar al joc. Però, de moment, en secret: no diguis res a la teva germaneta fins que sigui gran com tu. Ara es posaria trista i ploraria.

     Com a àvia ara intento recordar el moment de la pregunta clau dels meus fills dels reis són els pares?, com la meva resposta més o menys ambigua, però segur que no els vaig parlar de mites recreats, ni d’obediència cega a les tradicions. Només sé que ells continuen caminant sobre el mateix fil històric donant la mà als seus fills. I que per molts anys.

            AMB LA LLUM DEL FANALET

            JO  ANIRÉ A ESPERAR ELS TRES REIS,

            PERQUÈ EM PORTIN MOLTES COSES,

            PAU I JOIA A TOTS ELS NENS

Rosa Vila, dia de la Nit de Reis 2024

Foto: Adoració dels Tres Reis, Santa Maria de Taüll

Sou dels que encara feu pessebre a casa?

O sou dels que l’heu deixat de fer quan els fills s’han emancipat? Ells, en fan amb la nova família? Hi feu els desnivells amb suro, rius amb paper plata reciclat, camins amb sorra i cels d’estrelles? Hi ha llum a la cova i al foc dels pastors de l’anunciata?

Col·leccioneu alguna de les figures tradicionals? Quines? Són de plàstic, de fang, de fusta, o d’escultors reconeguts? 

Recordeu si de petits hi cantàveu l’Anem a Betlem i el Què li darem al noi de la mare, amb els pares o els avis? Ho vàreu continuar fent amb els fills i nets o vau deixar en mans de l’escola, com d’altres tradicions?

Quin pessebre fèieu o feu? El tradicional hebreu, el català, el de playmobil o qualsevol dels d’Instagram? És minimalista, de sobretaula  o dins una ouera, una campana de vidre? Només dibuixat o reciclant alguna postal rebuda, quan encara se n’enviaven?

Quins elements naturals utilitzeu? Penques i molsa (arrencades al bosc, com abans amb aquell espoli inconscient); sorra, herba seca i les llenques de suro que passen de pares a fills; paper de plata reciclat o vidre pel riu? Quins animals, a part dels famosos bou i mula tèrmics? Àngels, arcàngels o altres essers no humans? Estella d’Orient guiadora?

         No estic fent un estudi de camp per a cap tesina, però m’encantaria que contestéssiu. Busco conxorxa per saber si també us replantegeu quin sentit pot tenir tot plegat per la generació dels que ja no han estudiat Història Sagrada, ni saben de què va la Missa del Gall, però que, en canvi, ha vist o actuat als Pastorets,  bressol de futurs actors. Generacions que, això sí, coneixen l’autèntica Fira de Santa Llúcia de la plaça de la catedral de Barcelona, i moltes de les seves afillades, en format fires de Nadal d’aqui o d’altres paisos,  més les fires de l’Arbre, dels Torrons dels nostres pobles que, si més no, fan festa i donen feina a tot un sector. 

El pessebre, el pessebre de casa, té els dies comptats?

De nou el repte de fer el pessebre pels voltants de Santa Llúcia i aconseguir que aguanti fins passat festes.

Ja Els pessebres de fora casa. Els minimalistes, els d’aparadors, els monumentals, els vivents, els dels diorames dels pessebristes, els musicals, els teatrals dels Pastorets.

Però, per què fer pessebres, encara? Només per recuperar escenes bíbliques amb figures històriques, o no? Recreem pessebres de tots estils, temàtiques vàries i materials nous; pessebres juganers, humorístics, irònics, polèmics. Pessebres amb dues mares de deu i cap mascle; pessebres buidats, austers, sense persones ni animals ni adoradors, però crítics i amb missatge.     

No sé si la febre del pessebre realment va a la baixa; tampoc sabem si l’adveniment de l’arbre de Nadal ha aconseguit escombrar-lo una mica, segurament més per la mandra constructiva d’un poblat  per a una escena que per tradició religiosa-cultural: no aconseguim expulsar-nos allò de la formació judeocristiana.

         Tradició? D’un naixement? 

Què ens queda de funció d’un pessebre promogut al s. XVI per les autoritats catòliques per a fer front a la Reforma protestant? I si anem més enrere, ¿quina notícia en tenien els  pares i avis d’un tal pessebre trobat al s III dC en un monestir alemany?  

Què en queda d’aquell pessebre mític de sant Francesc d’Assís, per a la missa de la nit de Nadal del 1223, dins un estable del poble de Greccio, Italia? Va ser l’escenificació un naixement al voltant d’una menjadora de bestiar per recordar una altra escena de feia mil dos-cents anys, només amb la intenció de “transportar i compartir amb els homes i dones del seu temps el sentit de la nit de Nadal”, en l’època que els croats pretenien recuperar, per la força i amb violència, els llocs sants que havia trepitjat Jesús. Aquella nit el franciscà, amb el seu pessebre simbòlic, predicà al món que “la santedat havia de néixer de dins de cadascú, sense necessitat de posseir terres ni res de res”.

Es pot dir, agafant-ho pels pèls, que l’actualització d’aquell valor dels homes bons, és suficient per donar sentit a la dèria de mantenir viva l’anomenada tradició pessebrística?

Una actualització que vuit segles després d’aquella prèdica franciscana, inclou les diàries escenes de bombardeigs i sofriment, tant en les terres que van veure néixer un nen anomenat Jesús en una cova, com de guerres d’altres terres; o com les morts de fam, de contaminació o sequera.

         De manera que ara opto per aferrar-me a aquest sentit pacifista per donar sentit al mateix pessebre que ja feia amb els meus pares, que vaig continuar amb els fills, i que encara m’entossudeixo a fer amb els nets, sense haver mai pretès que ni uns ni altres, ho visquin amb l’eufòria pròpia de la postguerra.

  

   Excepte quan decideixen crear amagatalls íntims per a la meva col·lecció de caganers, començada de més gran, com a un dels punts de rebel·lia, un pèl escatològica,  quan encara no era moda que les cagarrutes dels polítics i futbolistes famosos també abonessin, entre altres coses, els nostres pessebres.

Mira que en som de rarots els catalans!

Rosa Vila, dos dies abans del de  Nadal del 2023

UN ALTRE GOIG SENSE ALEGRIA

Aquest matí, quan he sortit al carrer, gairebé he saltat d’alegria quan he vist el carrer gairebé mullat per una gairebé pluja. Un gairebé plujós esperançador, que s’ha gairebé fos força abans que el gairebé sol l’assequés, oferint-nos una nova previsió contradictòria, al menys al meu poble, convertint la poca fe meteorològica en gairebé llei de vida. 

Això passava de matinada, quan tots teníem ganes de més gotes de pluja.

Que no és el cas d’aquest petit text, escrit per no sé qui, ni quan, però que, tot i no ser alegre, és bonic:

LES GOTES DE PLUJA tamborinàven damunt dels vidres, com un presagi funest.

Només m’agrada que tamborinegin les gotes de pluja quan ho fan alegrement, com si fossin música celestial, que és de fet, de on venen, del cel. Però em tapo les orelles, i si n’hi ha, tanco els porticons, quan hi pretén de l’altre manera, amb violència, amb un presagi funest. 

                         Rosa Vila, Argentona (Maresme), Dia de la Puríssima 2023

Oda a les primeres ulleres

 Fa tres dies que, per una petita intervenció de l’ull esquerre, no m’hi veig massa, ni amb ulleres ni sense. I mentre espero la nova graduació, em dedico a pensar. Avui he estat pensant en l’eina que m’ha de tornar la visió del món proper, les ulleres. Rumio sobre qui les va inventar, i quant, i com s’ho manegaven els afectats abans que algú es decidís a fer us d’unes lents per llegir, en tot aquell temps antic en que encara no s’havien inventat aparells manipulables com el que jo ara faig servir per escriure aquí amb unes lletres que puc engrandir i sense cost afegit. Tant aquell com aquest, dos grans invents.

            Segur que a Orient,  els sumeris, els fenicis i d’altres, ja es devien haver d’espavilar així que els hi van començar a fallar la visió de les lletres i els números que necessitaven per comercialitzar. A occident, la història de les ulleres sembla que comença amb un tal Roger Bacon, cap al 1267 en proposar als que ho necessitessin llegir amb unes lents. Però no va ser fins a finals del segle XIII que dos monjos d’un convent del Nord d’Itàlia a prop de Murano, en Van ser Salviano degli Armati i l’Alessandro de la Spina, varen unir dues lupes sobre un suport de fusta que les mantenien juntes davant dels ulls. Per això se’ls  considera els creadors de les primeres ulleres. El 1727, un òptic de Londres anomenat Edward Scarlet, hi afegiria unes varetes perquè les lents s’aguantessin sobre les orelles, convertint-lo per això en l’inventor de les ulleres modernes que devien pesar força més contundents que les actuals, més còmodes, pràctiques i estètiques, de materials força més sintètics que el que diuen feia servir en Neró pels espectacles de circ: una maragda tallada en forma de lent que havia d’aguantar-se amb una vareta de fusta. 

PD. Aquest dies he recuperat les meves primeres ulleres, les que em servien per llegir, escriure i cosir, monofocals, estretes, de montura metálica negra.

Les faig servir, recolzades estratègicament, entre la punta i l’os del nas, perquè em fan sentir jove, però per a poca cosa més.

                                     Rosa Vila, 27 de novembre 2013

DIABETIS MELLITUS

El 14 de novembre és el dia dedicat a conscienciar la població dels efectes de la diabetis, la diagnosticada i la que no. Per mi és una bona excusa per recuperar aquest escrit del calaix de sastre, sense cap mala intenció .

“El metge va acompanyar-me fins a la aporta i li va estrènyer la mà.

     —Ara, senyora, tot depèn de vostè. Ja els he dit que no ès una cosa greu, però pensi que per un diabètic el règim és més important que no pas els remeis o, almenys, tan important com els remeis. Com que  no sabia què dir, somrigué i començà a baixar l’escala. Tenia les mans i els. peus gelats: el front li bullia. Al carrer, una claror tota aflamada d’estiu l’enlluernà.”            

De “El Mirall”, Mercè Rodoreda, “Tots els contes”, Ed 62, 1979.

I això és el que vaig escriure jo a la manera de la Rodoreda, amb permís:

         Sortia de la foscor d’un metge que l’hi havia pintat un present gris i un futur mig esmorteït. L’esclat de vida del carrer li feia més mal que bé. El sol li feria la pell i li cremava els ulls. Els vestits de tirants de les noies que se li creuaven li recordaven tota la roba seva, nova i acolorida que ja hauvta hagut de llençar feia anys. La piuladissa dels ocells arrecerats als arbres en ple esclat de verdor se l’emportaven a velles cançons que ja no tenia ganes d’entonar.      

            —Res de sucre. Ni olorar-lo. I mirar-lo? D’això no me n’ha parlat.

            Es va aturar davant l’aparador d’aquella pastisseria de Muntaner, on de jove i embarassada, sempre que sortien del ginecòleg, el seu marit, al cel sigui, li comprava una coca de poma. I també molt temps després, passats els quaranta, quan l’acompanya a la revisió del papanicolau de cada dos anys. Mai hi faltava el seu premi, la joia de poma. 

            Recordava i salivava la poma caramel·litzada perfectament disposada sobre la pasta fullada mentre la gent li passava pel costat sense intuir tant d’enyorament acumulat.

            —Potser em ve d’allò ser diabètica? Dels pastissos de poma, o dels bombons?

            Fos el que fos aquella pastisseria encara continuava igual,amb el mateix aparador que la cridava, amb els mateixos taulells i el terra que l’havien acollit quan ningú li havia anunciat la diabetis. Potser havien canviat els dependents. O d’amos. I ves a saber si de pastisser… Imaginava l’obrador, el forn, la maquinària…

            —Aquí la tenim! La que segueix sent la reina de l’aparador: la Gran Coca de Poma. Amb la mateixa capa de dolçor transparent que la feia brillar amb llum pròpia. No. No puc. No dec: pasta fullada, gluten, greixos, sucres. Prohibit. Tot prohibit des de fa quinze minuts, els de la sentència implacable.

            Una part del vidre de l’aparador li fa de mirall. Es veu a sí mateixa, de nena, glatint pels bombons que ningú li comprava. I de cop, ara, de gran, emmurriada pel nou mandat: “per a un diabètic el règim és més important que els remeis…com caminar.”

            —Jo ja camino cada dia, vaig a tot arreu a peu, li havia dit ofesa, sense respondre al somriure del metge de cap manera, ni quan la va acompanyar a la porta amb una certa amabilitat austera. 

            —No és res greu, però s’hi ha d’estar a sobre. Ens veurem d’aqui a sis mesos? Va ser la pregunta, sense resposta, que ara li tornava mentre intentava allunyar-se de l’aparador. Lluitava entre entrar o marxar. Dimoni-àngel. Pastís-règim. 

             La imatge grisa del metge, la va forçar a iniciar l’abandó carrer avall; la temptació de recuperar els sabors de la memòria, la va apressar a desfer les passes carrer amunt. I un pensament de justificació, diguem-ne temporal, de sis mesos de règim obligat fins al dia seguen a lal propera analítica, la va empènyer dins l’establiment. 

            El Cel. Allò no podia ser res més que el cel. Uns núvols olorosos de crema, xocolata, pasta fullada, coques de vidre, sortien de l’obrador. Li va semblar que es marejava.

            -—Es troba bé senyora? Segui! Vol un got d’aigua?

—Si, gràcies. I després em posa un pastís de poma per menjar aquí, i un de carn per emportar-me. Serà el meu sopar. Avui no tinc ganes de cuinar.

Rosa Vila

Un conte de por

EL PLANTEJAMENT

No porto cap smartwatch al canell per no distreure’m ni malgastar la poca capacitat de concentració pròpia de l’edat. Però sí que tot el dia tragino un mòbil que, tot i no ser de les darreres generacions, ja venia de fàbrica  un cor vermell i no pas per dir que m’estima sinó per recordar-me, només quan l’obro, la meva activitat pedestre, o sigui les passes que faig, els pisos que pujo o el quilòmetres que no corro, que d’això fa temps que me’n vaig acomiadar a poc poquet.

Però això a enviar-me  missatges com aquest del mòbil, després d’una setmana d’inactivitat per culpa d’un virus sense nom, m’ha fet enfadar: 

       “Aquesta setmana passada no has caminat ni corregut tant com les setmanes anteriors. La teva mitjana se’n ressentirà”.

EL NUS I si estic enfadada, no és només pel control i l’amenaça, sinó per l’osadia de retreure’m, no sé qui, una situació personal. I també em sento impotent per no poder exposar les meves queixes al gerent del cor vermell de salut. Que una cosa és que comptabilitzin les meves passes quan porto el mòbil a la butxaca, i l’altre que es fiquin amb la meva vida privada. Que abans de criticar-me  caldria que rastregessin  les possibles causes com fan a partir de totes les altres apps  en nom dels algoritmes. Per què?, per acumular dades i més dades per omplir les supercomputadores i donar peixet a les altes tecnologies? Però amb mi, que no s’hi fiquin, si no és per curar-me la diabetis-2 sense pastilles i poder fer honors al cantó dolç del paladar com a filla de bon pastisser de Can Miracle.

Que sí, que ja sé que no ho fan amb mala intenció, però que a una servidora, sensible com soc, aquestes coses em provoquen un desassossec semblant al de l’existència de l’infern de quan anava a les monges.

Si sabés a qui dirigir-me, a quina de les grans empreses tecnologies que des de fa molts anys dominen els mecanismes de control no declarat de l’ús massiu de dades, li explicaria com vull que siguin les meves relacions, les petites, no les dels col·leccionistes dels “m’agrada” ni dels “segueix-me”  dels meus col·legues enxarxats, com jo, meticulosament controlats. Demanaria unes quantes aplicacions que ens ajudessin a solucionar les coses més primàries. 

      Ben mirat, el missatge rebut al cor vermell del mòbil, no tindria importància si no fos perquè m’ha destapat la vella i encoberta inquietud que es veu que va començar a creixer d’ençà que vaig caure de quatre potes a la Gran Xarxa (d’aquí li ve el nom genèric?) d’Internet. 

Si ara ja em sento així, com estaré quan s’implanti del tot la intel·ligència artificial, el veritable dimoni. No seria millor que abans es dediquessin a geopolititzar la inteligència l’emocional? 

Podríeu pensar que estic rabiosa per una contradicció confessada: soc internàutica activa, però encara no “chatbitista”, o sigui usuària del servei d’IA free, ni per escriure el text que ara estàs llegint aquí o que potser et llegeix el teu robot de capçalera. Soc una mica negada per aquest món ( encara no he aconseguit connectar al wifi de casa la nova roomba per programar-la mentre surto de casa per recuperar la mitjana perduda  de passes diàries.

Aquest cor vermell espieta, com totes les altres icones d’aplicacions dels meus aparells que se suposa que m’han de facilitar la vida, no són res més que la cara visible del munt d’eines poderoses que des de fa molts anys, i sense mirar-nos als ulls, ens estan  con-o-de-formant des un Gran Cor Nuvolós molt més gran i menys artístic que el d’en Plensa.

 DESENLLAÇ (?) Mama, tinc por!

–– Això de la IA ens continuarà gaire temps vigilant-nos tant de dia com de nit?

––He llegit que sí, però tranquil·la, filla, que ara uns quants americans ho estan intentant regular.  

I mentre espero, amb el lliri a la mà, que facin el mateix a Europa, rebo la possible resposta.

      “L’app Salut busca tendències en alguns indicadors i t’avisaré si hi ha algun canvi” 

­­­­––Gràcies, Sant Gran Núvol.  I ja que et tinc aquí, pots fer que, després de l’estiuet de Sant Martí, plogui un quants dies seguits a Catalunya? No sé si tens comptabilitzats els pins que ja se’ns hi ha mort.